Infracultura? una altra cultura?

Ahir al vespre mirava la TV. Aquest matí escoltava la ràdio.
Ahir al vespre 799.999 persones a Catalunya miràven com jo,
el programa de Telecinco Escenas de matrimonio.
Aquest matí la ràdio ha confirmat el que sospitava la nit anterior:
És el programa més vist a la seva franja horària.

No cal abundar més en el tema, ni fer incidència en la fòrmula,
infumable,de la factoria de José Luis Moreno.
D’això la societat en va plena. I el que és pitjor, ho tolera, ho consumeix
i ho porta fins els altars del share.

No hi ha oferta sense demanda, i això és el realment preocupant.
Això és el que porta a qualsevol esperit creatiu, en aquest cas guionistes,
segur que molt bé pagats però una mica deprimits, a vomitar solucions
immediates, transgènics de les seves autèntiques capacitats.

És trist, és així. No crec que la solució passi per una “revolta”, ja som
grans com per creure en sopars de duro.
Potser caldria assumir que el problema és fill nostre i al fer-se gran
ha renegat del pare, altrament el seu heroi i ara defenestrat, convertint-se
en un monstre (als nostres ulls, no pas als seus).

Pot sonar a Confuci de manual però realment si no té solució, per què
ens hem de preocupar?
No fòra millor apartar-nos de la carretera, evitar que ens aixafin i agafar
un altre camí?. Més dur, però més gratificant.

A última hora només ens quedarà, en termes de filosofia de pagès, allò
que haurem ficat.

El realment important és generar qualitat, fer les coses bé, en tots els àmbits,
i aixì evitar que els nostres fills, biològics o intel·lectuals se’ns tornin monstres.