Dibuix

Dibuixo cada dia. No sempre dibuixo com voldria,

no sempre són els resultats els esperats.

De fet no puc dir que sigui un gran dibuixant, però dibuixo, cada dia.

Sovint ho faig per necessitat, doncs m’agrada “marcar-me”

primer les gràfiques abans de passar-me al maleït

-beneït sigues-ordinador.

Molts cops només són quatre ratlles, altres vegades

són pàgines senceres, recreant espais, columnes,

foliats, disposicions. M’agrada simular les fotografies

que voldria aplicar de la manera més fidel possible,

amb el meu estil de layout malgirbat, veloç.

Em trobo a faltar a mi mateix però més estones dibuixant

senzillament pel plaer de fer-ho. Triant un motiu qualsevol,

una natura morta, la mà de la Daisy o un escorç de la

Clàudia dormida al meu costat. Pura gimnàstica,

física i mental que noto em falta, com noto que em

costa pujar escales per la manca d’exercici continuat.

No treballo amb ningú que dibuixi, són d’una altra generació,

o d’una altra corda, però no “ratllen” mai. No vull dir que no

arribin a solucions reals des de la seva manera de fer exclusivament

informàtica, no seria just; peró si crec que trobarien més sortides,

o d’altres més riques si agaféssin el llapis més sovint.

No és una cosa que es pugui imposar, ni un espai que es pugui

recuperar fàcilment. Malhauradament les escoles, crec jo,

ja no formen en la cultura del “tablero” i l’únic llapis imprescindible

és l’òptic, de duresa 2.0.

En aquesta cojuntura on la deconstrucció, la no lectura o la lectura

difícil però estètica i l’efectisme gratuit (reconec que no sempre)

són els trens que cal agafar potser caldria donar-nos 10 minuts

i revisar algunes coses. Són trens elèctrics que es paren quan marxa la llum.

El dibuix, com altres espais paral·lels a la nostra professió

és essencial per vehicular, gestionar i conceptualitzar

de manera óptima qualsevol projecte o programa de disseny.

No parlo de dibuix en majúscules, entés com un art en si mateix,

siguem humils, ni tampoc de caricatures de barra de bar més o

menys reixides o de quaderns de camp. Parlo del simple

i senzill, i no són termes redundants encara que ho sembli,

fet de dibuixar:

Intentant dominar l’espai i la perspectiva, l’aplicació

de totes les dimensions en un pla bidimensional,

de la profunditat i de les proporcions, de la recreació clara

de les zones de foscor i de les iluminades.Parlo dels secrets.

Jo tot això no ho domino tant com voldria, però dibuixo cada dia, poc o molt.