Les sabatilles vermelles

La meva filla s’ha referit, no fa gaire dies, a les seves sabates preferides com les que corren més. Volia dir, més que probablement, que són per ella les més cómodes, les que més s’ajusten als seus peuets, les que la fan sentir més segura en definitiva.

No són però les que corren més, són les que la fan caminar millor, depenent la velocitat de cada cas, de cada moment i necessitat, de la seva potència motriu.

-Papa, posa’m les vermelles que corren més! és una sol·licitud bén legítima doncs ella, des de la seva innocència pensa de debó que amb aquell parell d’espardenyes, potser ni tan sols les millors que hi ha a l’armari, arribarà més lluny i més ràpid que ningú. I a sobre molt guapa.

Això és el que pensen alguns compradors compulsius de disseny per referir-se a la seva marca, nova o per refer. Volen les que corren més però sense parar-se a pensar que les solucions gràfiques sense rerefons, purament estètiques, són sovint efímeres, per molt correctament executades que estiguin.

És la mateixa sensació que té la Clàudia quan es calça les sabates vermelles. -Seran però les millors per passar tot el dia voltant pel Zoo, o per sortir al carrer un dia plujós? Per molt maques que siguin?

Les marques, o més aviat els logotips amb vocació de marca han de ser alguna cosa més que excelent técnica gràfica (en alguns casos actuacions quàsi per defecte, espectaculars de factura i tendencioses en el tractament), cal que responguin, és clar, als requeriments del client, però per sobre d’aquest, han de respondre a les demandes del propi producte, servei, oferta o concepte abstracte que les suportaran.

No tinc res a dir respecte a propietaris de marca que volen determinar de manera executiva tipografies, tractaments, formes i colors. En definitiva paguen per un servei de disseny i no hi ha límit per les acotacions que es puguin reflectir en un briefing.

Tinc tot a dir quan el pagador no sap què vol (que no és el mateix que no saber-ho explicar), però sobretot quan vol el que tenen els altres, alló que ha vist en un dels seus viatges pel sud-est asiàtic o aquell logotip de discogràfica retallat d’un magazine de moda.

Quin respecte es mereixerà el projecte per part del dissenyador quan el propi client sembla no tenir-li cap?

Tinc tot a dir quan em suggereixen l’elípsi, el triangle o el quadrat, per que sí, o quan em demanen colors amb més moviment o quan volen simbolitzar, reflectir i explicar en un punt de 5 mm tota la seva Gran Filosofia de Grup.

No crec que un logotip pugui explicar tot el background d’una companyia, negoci o activitat. Això és feina de la marca, i no és feina d’un dia.