Mel

Ahir vaig anar a escoltar els Kinks, a Paul Weller, a Lennon i els altres tres. A Ocean CS, als Byrds a Stereophonics i als Oasis pre-viatge sense retorn.

I vaig sentir Mel. Els temes de la seva nova gravació. Com no puc ser objectiu (per raons sanguinies i de vehèmencia innata) posaré la opinió en boca del meu acompanyant, home llegit i escoltat amb gustos afins i d’altres no tant:
-De puta madre! Suenan de puta madre!

Mentida!, doncs ahir el tema del só quedava en mans d’estudiants de primer d’audiovisuals més pendents de que no els caiguèssin els pantalons que no pas de afinar la taula. La cosa va millorar a mida que el concert avançava (suposo que per mà i obra d’en Ricard), però no hi va haver prou.

Així doncs millor dir:
-De puta madre! Son de puta madre!

És certa l’aseveració. Són un grup solvent i treballat, compacte i amb capacitat de sobreposar-se als elements. Amb la flema que en David Niven hagués mostrat després de quedar-se en calçotets al bell mig d’un cocktail amb la Reina mare -Sorry Majesty, but i’m a taja-, Mel va pujar a la tarima després de provar només minuts abans, amb retard i suposo que no amb tot del tot bén lligat.

Però Ah! -com diria en Monegal- aquests nois d’aire senzill et roben el cor amb les seves cançons
i són capaços de fer-te oblidar la infàmia de garito pseudofashion on has anat a petar, els 6 euros que has pagat del Guardarroba i els insoportables i espasmòdics moviments del teenager granujiento i pelut que em va tocar davant (sospito que conegut o fins i tot amic, aarg, de la meva neboda petita).

Mel,increíble, encara no té disquera. Espabileu aus de rapinya! Els seus temes naveguen per la xarxa o en concerts de petit format.No caldria que ells canvièssin, però si l’escenari.

Un però? Els aplicaria una mica de brutícia, un pèl d’speed (i em consta que en tenen: els he vist a peu de barra o mirant el Barça). Potser en Sergio hauria de pujar abans...

Deu ser la resistència a fer-nos grans.