No pot ser...
28.2.10
14.1.10
I la meva petita i casolana aportació
Amb l'ajut com a cameraman, imprescindible, d'en Jordi Bueno.
I d'en Ramon Porta muntant-ho.
13.1.10
11.1.10
Museu Secret
Actar
13x21 cms
320 pàgines
A diferencia de las guías convencionales de la ciudad, esta “Barcelona museo secreto” que ha compuesto el novelista barcelonés Ignacio Vidal-Folch propone una mirada subjetiva e insólita a la ciudad. La erudición del autor y la refinada calidad literaria de su escritura invitan a reconocer en cada uno de los 80 sitios descritos –monumentos, plazas, edificios singulares; pero también modestos escaparates, arrabales en vías de desaparición, carteles– un crisol de sugerencias culturales, con numerosas reverberaciones de la historia universal del arte, de la literatura y del cine. Así, cada rincón de la ciudad es un “Aleph” borgiano: o sea un punto en donde se reúne, si no todo el universo, sí algunos de sus confines más gratos, más poéticos y más divertidos. ACTAR DIXIT
13x21 cms
320 pàgines
A diferencia de las guías convencionales de la ciudad, esta “Barcelona museo secreto” que ha compuesto el novelista barcelonés Ignacio Vidal-Folch propone una mirada subjetiva e insólita a la ciudad. La erudición del autor y la refinada calidad literaria de su escritura invitan a reconocer en cada uno de los 80 sitios descritos –monumentos, plazas, edificios singulares; pero también modestos escaparates, arrabales en vías de desaparición, carteles– un crisol de sugerencias culturales, con numerosas reverberaciones de la historia universal del arte, de la literatura y del cine. Así, cada rincón de la ciudad es un “Aleph” borgiano: o sea un punto en donde se reúne, si no todo el universo, sí algunos de sus confines más gratos, más poéticos y más divertidos. ACTAR DIXIT
25.12.09
Por un plato de lentejas
¿Diseñar por un plato de lentejas?
Desde luego.
No es ya una cuestión coyuntural, ni obedece a tener una relación de clientes
especialmente cabrones.
Se trata de trueque.
Una profesión como la nuestra que bebe de la tradición artesanal, a pesar de sófgüers y járgüers, está creo legitimada a establecer relaciones comerciales del tipo intercambio.
A pesar también de que entiendo tarifas, cuentas de explotación, horas, etc. el intangible es sólo cosa de quién lo posee. Mi materia gris es mía y la utilizo, cuando la utilizo, como me viene en gana.
Por eso, por que es mía y sólo mía la reparto sin reparo, sin reparar. Por un plato de lentejas o por un desayuno, que a fin de cuentas es, o debería ser, la comida más importante del día.
El secreto está, como en todo, en establecer los límites, en saber a quién tienes delante y en que te puede ayudar.
Quizás diseñar sea un término excesivo, si nos ponemos tiquismiquis, pero otorgar dignidad
a soportes de comunicación cotidianos, de pongamos por ejemplo, el restaurante de tu amiguete, me parece tan lícito como cuando él, exultante de generosidad, te paga dos cañas.
No me cuesta, me lo paso bien. Ejercito la mente que buena falta me hace y hasta es posible que gane algún cliente. Probablemente de perfil bajo y poco ducho en lo que supone para su minipime (no confundir con el famoso robot de cocina) solucionar aquellos aspectos de “imagen” que tratados de otra manera proyectarán su negocio también de otra forma.
Y son agradecidos, aunque dentro de cada uno de ellos subyaga un entrenador, un médico y por supuesto un diseñador. La calle, el pequeño negocio de barrio, el bar de la esquina, necesitan poner orden a su caos visual. Perdón, a su caos gráfico. Lo visual es otra cosa.
Pocos ejercicios de lettering popular llegan donde llegó el del Colmado Lafuente-www.lafuente.es- llevado a los altares con la bendición de próceres del grafismo.
Me doy una vuelta por mi barrio y se me encogen partes íntimas cuando veo rótulos, cartelerías, “decoraciones”, perpetrados a navajazos tipo-gráficos por bandas tan conocidas como “Los copisteros” o “Los pogüerpoints”. Campan a sus anchas, y la verdad es que dan mucho miedo.
Mientras espero que The New York Public Library o alguno de mis clientes con posibles pero sin criterio ni respeto por su marca envíen el brief de mi vida, me dedico, sin condescendencia que conste, a pasear sin rumbo fijo por las calles de mi pueblo. Aunque con un objetivo claro.
Tuve un profesor de caligrafía, Keith Adams, que siempre que pasaba por delante de un comercio en el cual entendía se había llevado a cabo una atrocidad gráfica (en el rótulo por ejemplo), ni corto ni perezoso entraba y sin rubor alguno daba su docta opinión (es licenciado en Oxford) a la par que sincera. De forma bastante vehemente, creo. Así lo explicó él una tarde de Massana hace ya muchos años y así lo transcribo.
A mi, como a Mr. Adams, también se me llevan los demonios. No se trata de altruismo, es más bien como un sarpullido. No paro de rascarme.
Desde luego.
No es ya una cuestión coyuntural, ni obedece a tener una relación de clientes
especialmente cabrones.
Se trata de trueque.
Una profesión como la nuestra que bebe de la tradición artesanal, a pesar de sófgüers y járgüers, está creo legitimada a establecer relaciones comerciales del tipo intercambio.
A pesar también de que entiendo tarifas, cuentas de explotación, horas, etc. el intangible es sólo cosa de quién lo posee. Mi materia gris es mía y la utilizo, cuando la utilizo, como me viene en gana.
Por eso, por que es mía y sólo mía la reparto sin reparo, sin reparar. Por un plato de lentejas o por un desayuno, que a fin de cuentas es, o debería ser, la comida más importante del día.
El secreto está, como en todo, en establecer los límites, en saber a quién tienes delante y en que te puede ayudar.
Quizás diseñar sea un término excesivo, si nos ponemos tiquismiquis, pero otorgar dignidad
a soportes de comunicación cotidianos, de pongamos por ejemplo, el restaurante de tu amiguete, me parece tan lícito como cuando él, exultante de generosidad, te paga dos cañas.
No me cuesta, me lo paso bien. Ejercito la mente que buena falta me hace y hasta es posible que gane algún cliente. Probablemente de perfil bajo y poco ducho en lo que supone para su minipime (no confundir con el famoso robot de cocina) solucionar aquellos aspectos de “imagen” que tratados de otra manera proyectarán su negocio también de otra forma.
Y son agradecidos, aunque dentro de cada uno de ellos subyaga un entrenador, un médico y por supuesto un diseñador. La calle, el pequeño negocio de barrio, el bar de la esquina, necesitan poner orden a su caos visual. Perdón, a su caos gráfico. Lo visual es otra cosa.
Pocos ejercicios de lettering popular llegan donde llegó el del Colmado Lafuente-www.lafuente.es- llevado a los altares con la bendición de próceres del grafismo.
Me doy una vuelta por mi barrio y se me encogen partes íntimas cuando veo rótulos, cartelerías, “decoraciones”, perpetrados a navajazos tipo-gráficos por bandas tan conocidas como “Los copisteros” o “Los pogüerpoints”. Campan a sus anchas, y la verdad es que dan mucho miedo.
Mientras espero que The New York Public Library o alguno de mis clientes con posibles pero sin criterio ni respeto por su marca envíen el brief de mi vida, me dedico, sin condescendencia que conste, a pasear sin rumbo fijo por las calles de mi pueblo. Aunque con un objetivo claro.
Tuve un profesor de caligrafía, Keith Adams, que siempre que pasaba por delante de un comercio en el cual entendía se había llevado a cabo una atrocidad gráfica (en el rótulo por ejemplo), ni corto ni perezoso entraba y sin rubor alguno daba su docta opinión (es licenciado en Oxford) a la par que sincera. De forma bastante vehemente, creo. Así lo explicó él una tarde de Massana hace ya muchos años y así lo transcribo.
A mi, como a Mr. Adams, también se me llevan los demonios. No se trata de altruismo, es más bien como un sarpullido. No paro de rascarme.
23.12.09
23.11.09
Si Charlie Parker hagués estat un pistoler, hi hauria un munt d'imitadors morts.
Cliqueu sobre la imatge.
4.9.09
La Esquinica
La Esquinica. Tapes riques que acaben totes en -ica.
Passeig de Fabra i Puig 296
08031 Barcelona
Passeig de Fabra i Puig 296
08031 Barcelona
28.8.09
Singular Trash
No sé quan ni com van arribar a parar al contenidor de sota casa els arcs grocs més coneguts del món. La seva ubicació és perfecta, però: A la brossa.
Encara li dono voltes. Un cafre anti-sistema? Un golafre passat de colesterol? El MacDonals més proper està a 2 Km. I em penedeixo de no agafar-los... Ara, el bigmac està bo, eh?
Encara li dono voltes. Un cafre anti-sistema? Un golafre passat de colesterol? El MacDonals més proper està a 2 Km. I em penedeixo de no agafar-los... Ara, el bigmac està bo, eh?
18.8.09
14.8.09
13.8.09
Eixida de socors
Són boutades estiuenques doncs el cervell va al ralentí i tampoc hi ha massa ganes d'aplicar-se en temes feixucs.
Rien ne va plus!
Ahir vistàrem un temple del bon gust. Malhauradament només per fóra. Així doncs l'interiorisme cal imaginar-lo. Jo l'he somiat i no ha estat gens agradable... Cliqueu sobre la foto per fer-la gran.
12.8.09
Alacant_estiu'09
Tot plegat era d'esperar, però fins que no hi ets no te'n adones de la seva dimensió real.
Serà un reportatge inoblidable i una font d'inspiració que trigarà molt a deixar de brollar.
23.7.09
20.7.09
Terapèutica escatada
No pensar en res més. Passar paper de vidre fins que es vegi l'ànima .Hi ha quelcom d'alliberador en la feina bruta, mecànica i cadenciosa.
16.7.09
Marpy
Bar Marpy "Ambiente taurino". Madejas de Xai, no les puc descriure de bones que eren.
Cazón adobat, pop fred amb maionesa i salsa picant, botifarró d'arròs i xoriçet autòcton.
Plaza Santa Marta, 8 · Saragossa. A tocar de la Pilarica.
Cazón adobat, pop fred amb maionesa i salsa picant, botifarró d'arròs i xoriçet autòcton.
Plaza Santa Marta, 8 · Saragossa. A tocar de la Pilarica.
14.7.09
MUNDIAL
Si passeu per Mataró. A tocar del cinema Iluro, Camí Ral, 548.
A mi m'havíen tret la gana però tot i això.
8.7.09
Lectura pública
Malgrat els horaris torracollons i inexplicables (bé, en Jordi Güé si ho explica) dels soferts i abnegats funcionaris de la Diputació, la Xarxa de biblioteques és una molt bona manera de trobar alguns llibres interessants o novetats editorials d'aquells de preus prohibitius actualment.
La traducció de la quarta edició original del clàssic Historia del Diseño gráfico de Meggs o el sorprenent New York 1940-1965 d'en Leonard Wallock.
Com ningú els agafa pràcticament et donen un mes per fruir-ne.
La traducció de la quarta edició original del clàssic Historia del Diseño gráfico de Meggs o el sorprenent New York 1940-1965 d'en Leonard Wallock.
Com ningú els agafa pràcticament et donen un mes per fruir-ne.
6.7.09
3.7.09
Poca vergonya
2.7.09
Com es fa una litografia?
Amb unes senzilles però il·lustratives animacions des del Moma ens expliquen com es fa una litografia, xilografia, etc. Cliqueu aquí.
MORRYSSOM s'escriu amb majúscules
Preus justos, molt bona qualitat. Bombes espectaculars i tracte agradable.
20.6.09
15.6.09
Més teatre, més concerts, més follar, el que volgueu...
o més futbol juvenil, més anar de tapes... però si us plau no us deixeu portar per ells.
O feu el que considereu però no em busqueu en un partit de milionaris. Ni un dissabte al migdia a Can Fracàs.
8.6.09
El cas de les butaques desaparegudes
Sembla que aquest client ens dóna peixet. De la mateixa sèrie que l'anterior però encara més divertida, crec. Doncs gràcies de nou.
Perdoneu l'anglès, encara no ha passat correcció...
Perdoneu l'anglès, encara no ha passat correcció...
7.6.09
Cruz Novillo
A mi, la Academia de Bellas Artes de San Fernando me la porta fluixa. Me la porta fluixa com tantes i tantes institucions carrinclones i antediluvianes. El fet és però, que aquesta noble societat ha atorgat a José María Cruz Novillo la seva medalla d'Or, el que vol dir ingressar de facto a l'Acadèmia, ocupant la cadira núm 54.
Allò interessant és que es tracta d'un DG, (el segon crec després d'Alberto Corazón) autor espanyol responsable entre d'altres de Renfe, Correos, Iberia, Policía Nacional, Tesoro Público, Repsol, el Quinto Centenario, ICEX, la cadena COPE o PSOE (sic, glasp i jodeeeeerr). Per sobre de tot m'ha agradat la seva comparació entre dissenyador i artista, que he llegit en un article alusiu escrit per Álvaro Sobrino, el nostre flamant president, al seu bloc Crónicas de Pseudonimma.:
El diseñador es un arquero que lanza la flecha con el propósito de acertar en el centro de la diana.
El artista en cambio lanza la flecha y, en el lugar donde se ha clavado, pinta la diana.
Allò interessant és que es tracta d'un DG, (el segon crec després d'Alberto Corazón) autor espanyol responsable entre d'altres de Renfe, Correos, Iberia, Policía Nacional, Tesoro Público, Repsol, el Quinto Centenario, ICEX, la cadena COPE o PSOE (sic, glasp i jodeeeeerr). Per sobre de tot m'ha agradat la seva comparació entre dissenyador i artista, que he llegit en un article alusiu escrit per Álvaro Sobrino, el nostre flamant president, al seu bloc Crónicas de Pseudonimma.:
El diseñador es un arquero que lanza la flecha con el propósito de acertar en el centro de la diana.
El artista en cambio lanza la flecha y, en el lugar donde se ha clavado, pinta la diana.
6.6.09
La llista de Sagmeister
Les coses que vaig aprendre,
per Stefan Sagmeister, Dissenyador gràfic (no només)
Ajudar els altres m’ajuda.
Tenir pebrots sempre em funciona.
Pensar que la vida serà millor en el futur és estúpid. Cal viure el present.
Començar un acte de caritat és sorprenentment fàcil.
No ser autèntic juga en contra meu.
Tot el que faig sempre em torna.
Assumir és angoixant.
Les drogues estan bé al principi i es converteixen en una càrrega més tard.
Amb el temps m’acostumo a tot i començo a donar-ho tot per evident.
Els diners no em fan feliç.
Portar un diari contribueix al desenvolupament personal.
Mirar de lluir bé, aparentar, limita la meva vida.
Preocupar-se no soluciona res.
Queixar-se és una begenada. O actues o te’n oblides.
Finalment, fer les coses que em vaig proposar fer, augmenta el meu nivell general de satisfacció.
Tots pensem que tenim raó.
Les baixes expectatives són una bona estratègia.
Tot aquell que és honest és interessant.
Gràcies.
per Stefan Sagmeister, Dissenyador gràfic (no només)
Ajudar els altres m’ajuda.
Tenir pebrots sempre em funciona.
Pensar que la vida serà millor en el futur és estúpid. Cal viure el present.
Començar un acte de caritat és sorprenentment fàcil.
No ser autèntic juga en contra meu.
Tot el que faig sempre em torna.
Assumir és angoixant.
Les drogues estan bé al principi i es converteixen en una càrrega més tard.
Amb el temps m’acostumo a tot i començo a donar-ho tot per evident.
Els diners no em fan feliç.
Portar un diari contribueix al desenvolupament personal.
Mirar de lluir bé, aparentar, limita la meva vida.
Preocupar-se no soluciona res.
Queixar-se és una begenada. O actues o te’n oblides.
Finalment, fer les coses que em vaig proposar fer, augmenta el meu nivell general de satisfacció.
Tots pensem que tenim raó.
Les baixes expectatives són una bona estratègia.
Tot aquell que és honest és interessant.
Gràcies.
26.5.09
Room
www.room.cat
Una iniciativa portada a terme per estudiants que pretén cobrir un espai una mica herm.
Molt lloable, i tot que embrionària molt bén parida. Felicitats. Gràcies
Una iniciativa portada a terme per estudiants que pretén cobrir un espai una mica herm.
Molt lloable, i tot que embrionària molt bén parida. Felicitats. Gràcies
10.5.09
On diseño 300
On diseño celebra el seu número 300, i gràcies a la gent de Figueras la contraportada és una creativitat de Masaï. La pàgina forma part d'una campanya internacional a revistes com ara Domus, Architectural Review, Interiors Design, Croquis o Mertropolis Magazine New York.
8.5.09
Bram, 1939
Emocionant.Aquí reprodueixo la coberta de l'edició espanyola. És imprescindible llegir-lo en català però, per copsar-ne tota la intensitat.
Edcions Destino, 2009
4.5.09
25.3.09
Mel
Ahir vaig anar a escoltar els Kinks, a Paul Weller, a Lennon i els altres tres. A Ocean CS, als Byrds a Stereophonics i als Oasis pre-viatge sense retorn.
I vaig sentir Mel. Els temes de la seva nova gravació. Com no puc ser objectiu (per raons sanguinies i de vehèmencia innata) posaré la opinió en boca del meu acompanyant, home llegit i escoltat amb gustos afins i d’altres no tant:
-De puta madre! Suenan de puta madre!
Mentida!, doncs ahir el tema del só quedava en mans d’estudiants de primer d’audiovisuals més pendents de que no els caiguèssin els pantalons que no pas de afinar la taula. La cosa va millorar a mida que el concert avançava (suposo que per mà i obra d’en Ricard), però no hi va haver prou.
Així doncs millor dir:
-De puta madre! Son de puta madre!
És certa l’aseveració. Són un grup solvent i treballat, compacte i amb capacitat de sobreposar-se als elements. Amb la flema que en David Niven hagués mostrat després de quedar-se en calçotets al bell mig d’un cocktail amb la Reina mare -Sorry Majesty, but i’m a taja-, Mel va pujar a la tarima després de provar només minuts abans, amb retard i suposo que no amb tot del tot bén lligat.
Però Ah! -com diria en Monegal- aquests nois d’aire senzill et roben el cor amb les seves cançons
i són capaços de fer-te oblidar la infàmia de garito pseudofashion on has anat a petar, els 6 euros que has pagat del Guardarroba i els insoportables i espasmòdics moviments del teenager granujiento i pelut que em va tocar davant (sospito que conegut o fins i tot amic, aarg, de la meva neboda petita).
Mel,increíble, encara no té disquera. Espabileu aus de rapinya! Els seus temes naveguen per la xarxa o en concerts de petit format.No caldria que ells canvièssin, però si l’escenari.
Un però? Els aplicaria una mica de brutícia, un pèl d’speed (i em consta que en tenen: els he vist a peu de barra o mirant el Barça). Potser en Sergio hauria de pujar abans...
Deu ser la resistència a fer-nos grans.
I vaig sentir Mel. Els temes de la seva nova gravació. Com no puc ser objectiu (per raons sanguinies i de vehèmencia innata) posaré la opinió en boca del meu acompanyant, home llegit i escoltat amb gustos afins i d’altres no tant:
-De puta madre! Suenan de puta madre!
Mentida!, doncs ahir el tema del só quedava en mans d’estudiants de primer d’audiovisuals més pendents de que no els caiguèssin els pantalons que no pas de afinar la taula. La cosa va millorar a mida que el concert avançava (suposo que per mà i obra d’en Ricard), però no hi va haver prou.
Així doncs millor dir:
-De puta madre! Son de puta madre!
És certa l’aseveració. Són un grup solvent i treballat, compacte i amb capacitat de sobreposar-se als elements. Amb la flema que en David Niven hagués mostrat després de quedar-se en calçotets al bell mig d’un cocktail amb la Reina mare -Sorry Majesty, but i’m a taja-, Mel va pujar a la tarima després de provar només minuts abans, amb retard i suposo que no amb tot del tot bén lligat.
Però Ah! -com diria en Monegal- aquests nois d’aire senzill et roben el cor amb les seves cançons
i són capaços de fer-te oblidar la infàmia de garito pseudofashion on has anat a petar, els 6 euros que has pagat del Guardarroba i els insoportables i espasmòdics moviments del teenager granujiento i pelut que em va tocar davant (sospito que conegut o fins i tot amic, aarg, de la meva neboda petita).
Mel,increíble, encara no té disquera. Espabileu aus de rapinya! Els seus temes naveguen per la xarxa o en concerts de petit format.No caldria que ells canvièssin, però si l’escenari.
Un però? Els aplicaria una mica de brutícia, un pèl d’speed (i em consta que en tenen: els he vist a peu de barra o mirant el Barça). Potser en Sergio hauria de pujar abans...
Deu ser la resistència a fer-nos grans.
24.3.09
Museu del disseny
Diuen que costarà vora de 50 milions d'euros. Hagués preferit quelcom més senzill. Suposem que l'any 2011 en gaudirem.
23.3.09
24.2.09
12.2.09
Colmado 1917
Només té dues taules (dues botes de vi) i no cuinen res doncs tot és producte en conserva que escalfen en un petit microones. Delicatessen a preu raonable:
Olives Kalamata amb guindilles
Flam de peus de Porc
Secreto en escabeix
Pedré de pollastre (Confit de Molleja)
Assortit d'embotits
4 cervesses (Alhambra, què bona!)
2 de pa amb oli
33,05 euros
Colmado 1917
c/Granius, 4 Terrassa
Olives Kalamata amb guindilles
Flam de peus de Porc
Secreto en escabeix
Pedré de pollastre (Confit de Molleja)
Assortit d'embotits
4 cervesses (Alhambra, què bona!)
2 de pa amb oli
33,05 euros
Colmado 1917
c/Granius, 4 Terrassa
9.2.09
2.2.09
Book cover archive
Re-linko de Cosas Visuales aquest web amb ingent material al respecte del disseny de cobertes de llibre. Cliqueu aquí bookcoverarchive.com/
30.1.09
Alegra esa cara...
No pretendamos que las cosas cambien si seguimos haciendo lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y paises porque la crisis trae progresos.
La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a si mismo sin quedar superado.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia.
El inconveniente de las personas y los paises es la pereza para encontrar salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía.
Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es carícia.
Hablar de crisis es promoverla y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro!
Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla.
Albert Einstein · 1879-1955
La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a si mismo sin quedar superado.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia.
El inconveniente de las personas y los paises es la pereza para encontrar salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía.
Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es carícia.
Hablar de crisis es promoverla y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro!
Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla.
Albert Einstein · 1879-1955
29.1.09
28.1.09
A man's guide to looking good
Imprescindible en aquesta època de mediocritat. Una resposta a l'agressió dels calçotets a la vista i lectura obligada per qualsevol home cabal que es vesteixi pels peus.
Dissenyat amb elegància a l'altura del contingut per Kstudio/Christiaan Kuypers, Edrea Lita
The handbook of style
224 pàgs.
Froms the editors of Squire Magazine
HEARST BOOKS
Oriol Ribas
Fa un mes vaig rebre el CV de l'Oriol. En rebo molts però aquest em va sorprendre gratament.
www.oriribas.blogspot.com/ www.oriribas.com/
L'Oriol té 23 anys i si puc algun dia li faré un encàrrec.
www.oriribas.blogspot.com/ www.oriribas.com/
L'Oriol té 23 anys i si puc algun dia li faré un encàrrec.
17.1.09
Subscriure's a:
Missatges (Atom)