DISSENY PER UNA VIDA CADA COP MÉS FÀCIL?

La tapa del vàter baixa sola.
S’han acabat les enganxades amb la parella.
Un sistema, entenc que hidràulic, fa que baixi suament i es tanqui de manera inaudible.
Indubtablement és una troballa, un d’aquells petits exemples de solució de disseny que són els que ens fan la vida “més fàcil”.

Segur que hi ha moltes llars que ja en gaudeixen. Per el que suscriu és una novetat (estic de reformes), un fet equiparable al primer cop que em vaig submergir dins una banyera. No fa tants anys.

El disseny, parlem del disseny de producte, de disseny industrial de fet, és indissoluble de l’objetiu d’èsser funcional, de fer-nos fàcil la manipulació o l’ús dels objectes, màquines o sistemes.

El proverbial paradigma, l’equació perfecta de funció+bellesa=bon disseny és on es fonamenten les bases de la cultura de producte des del segle XX, malgrat “la modernor” experimental, que per onades ha envaït l’espai canviant l’ordre dels factors, que en aquest cas si alteren el producte (mai millor expressat).

La pregunta és clara, doncs? On i com quedem nosaltres, animals racionals?

Cada vegada se’ns fa la vida quotidiana més senzilla, fent-nos passar de protagonistes
de l’acció a simples testimonis, en molts casos, de situacions on abans calia implicació.
Física o intel·lectual.

De manipuladors o manipulats. Perdem doncs d’aquesta manera l’orgull (propietat humana) o la vanitat (tampoc conec cap altre animal vanitós) que se’n desprén de muntar amb éxit una, posem pel cas, làmpada de rebedor. Immediatament aquella obra és nostra i la mostrem cofois a familiars i coneguts.

És la sensació d’utilitat, de sentir-se capaç, allò que està castrant aquesta cultura “easy”. Ja no cuinem, els ordinadors s’actualitzen sols, ja ni tan sols portem un feix de bitllets a la butxaca per impressionar fent-los anar com un gàngter, ja no gaudim de la llibertat i la pau de no tenir un telèfon al costat.

Ja ni tan sols podem deixar-nos la tapa aixecada. Perdem així la facultat de rectificar i a la vegada la possibilitat de reconciliar-nos amb l’altre. I amb nosaltres mateixos.