Adéu

No he aprés, tants anys després i encara no en sé. M’havien avisat, m’ho havien dit milers de vegades (textualment milers de vegades!), i encara avui no me’n he sortit. És una sensació bén extranya, que m’envaeix per onades, per moments del dia.

Tan bon punt penso que m’ho mereixo, per refiar-me en excés, per pecar de bona fe com, en acabar el dia, fatigat i més sensible entenc que la traició era més que anunciada, des de feia temps, des de fa un any i escaig.

Han mossegat la mà que els dóna el pa penso, crido, des de fa quàsi bé 12 anys. 4.380 dies sense deixar de pensar en ells, en el seu benestar. Malgrat les seves innumerables falles, l’arritmia creativa, el descompassat dia a dia. Malgrat obrir-los i tancar-los la llum, tants cops.

No és la primera vegada, però mai m’havia afectat tant. Penso que han deixat de creure en mi, que no he sabut projectar les meves ilusions, els meus esforços. Però també penso que no ho han valorat, que han estat sangoneres que ara que m’han deixat les venes seques, marxen amb la panxa plena.

Ni un sol dia els he vist obrir un llibre, puntejar un article, comentar una mostra. Ni un sol dia dels 4.380 m’han discutit o han posat en dubte la meva opinió.Sóc culpable en certa forma,  per no instigar més, per no incentivar, per no llaurar? Sóc culpable si el camp és del tot erm?

No puc obligar ningú. No puc discutir ni posar en dubte la seva decisió com tampoc em veig en cor de justificar-la. Ara per avarícia perdran el tren, ho juro.

Hem perdut capacitat de resposta, res més. Marxen la falta de rigor i les ganes de fer coses de debó importants. No per el que valen sinó per el que signifiquen. No necessitem ànimes en pena. Sóc un ilús ilusionat i tant lúcid com per continuar obrint i tancant les llums tants dies com calgui. Molts més de 4.380.